Christel Torres
3r de Periodisme
La música pop és un dels gèneres musicals majoritaris entre el jovent d’arreu del món. Per remuntar-nos als orígens de la música pop ens hem de retrotreure al mateix inici de la música rock en l’any 1955. Aquesta escassa corrent de rock and roll inicial va durar aproximadament fins l’any 1958, quan les màximes estrelles d’aquest gènere com Elvis Presley, Buddy Holly o Jerry Lee Lewis estaven distanciats per diversos motius de la música. La música rock va ser d’alguna manera el germen fundacional del que posteriorment seria la mateixa música pop. L’aparició l’any 1962 del grup britànic Els Beatles marca una evolució per al rock pop. Els Beatles generen el naixement de grups inspirats en ells que desenvolupen cert moviment pop, tant a Gran Bretanya com als Estats Units.
Històricament, l’expressió “música pop” no era entesa com un gènere musical amb unes característiques musicals concretes. Era considerada l’apòcope de “música popular”, contrària a la música de culte . Amb el pas del temps, el pop va guanyant la seva accepció com a gènere musical independent, però la proliferació del pop i dels seus múltiples subgèneres fa impossible el fet que aquestes classificacions representin divisions pures (mainstream – pop comercial- , pop independent, pop electrònic, pop llatí, etc).
Actualment, malgrat l’àmplia varietat de formes que presenta el pop, al nostre país hi ha un percentatge elevat de programes musicals que focalitzen la seva atenció en les noves tendències, modes i exclusives; per tant ofereixen al lector o oïent un enfocament comercial, i juntament consumista de la música pop. És el cas de Los 40 principales, M80 i Cadena Dial, principalment. De tots tres l’únic que disposa tant d’un format escrit (revista) com d’un format audiovisual (Internet) és “Los 40 principales”, mentre que els altres dos tan sols proporcionen un suport audiovisual. Una altra revista similar a Los 40 principales és Top music, relativament nova en el mercat. Una característica que guarden en comú tots plegats és que estructuren la informació en cinc gran blocs: notícies, reportatges, entrevistes, articles d’opinió i finalment, dediquen un apartat especial per recordar els esdeveniments musicals més importants, titulat “Un dia com avui”. A més a més, cal dir que es centren bàsicament amb els treballs musicals d’àmbit nacional espanyol i internacional. La presentació és dinàmica, colorista, informal, senzilla, i està destinat a un públic juvenil. Podria dir-se que es tracta merament d’una revista d’entreteniment.
En canvi, altres revistes com Enderrock i Rock de Lux es caracteritzen per un periodisme professional: més acurat i complet, seriós; alhora està orientat vers un públic més madur i entès en música, ja no és només un producte d’entreteniment sinó un material de consulta i de lectura més profunda per als amants de la música. La seva atenció es basa en el reconeixement, difusió i estimulació dels treballs engendrats dins d’un àmbit nacional català ,i internacional al mateix temps. Especialment defensa i dóna a conèixer el pop-rock català, ningú fins ara ho havia fet.
A primera vista són revistes especialitzades en música rock, com bé indica el seu nom, però tal com hem introduït a l’inici del reportatge, la música pop i el rock són compatibles i al mateix temps d’alguna manera són coexistents, els elements d’un i de l’altre estan íntimament relacionats. “És molt difícil establir una frontera entre tots dos gèneres, tot està fusionat. Hi ha elements de totes dues branques que es lliguen. La música pop és com una esponja perquè atrau i absorbeix a la gent; a més és mutant ja que sempre s’està transformant; és a dir, sempre agafa elements d’altres músiques i d’altres països. Però els crítics necessiten etiquetes per classificar, per tal que la gent ho entengui” – comenta Joan Reig-. De la següent manera ho ratifica Narcís Cadena: “la música pop és accessible a tothom, que no es casa amb cap estil concret; està molt oberta a molts ritmes i melodies, i a qualsevol element que l’enriqueixi”.
Rolling Stone té molts punts de contacte amb Enderrock i Rock de Lux: acull grans i extenses entrevistes, reportatges, crítiques, articles d’opinió i recomanacions musicals. Però a la vegada comparteix un objectiu amb el primer grup: exalçar els treballs musicals a nivell estatal.
Les revistes generalment es guien molt per les modes de manera que si els grups musicals no es comporten tot seguint les pautes estandarditzades i prèviament establertes pel mitjà de comunicació en qüestió, acaben sent marginats
Gràcies a les entrevistes realitzades a Narcís Cadena, bateria del grup Cat Rock, i a Joan Reig, bateria del grup Els Pets, ambdós músics de la comarca del Tarragonès i membres de grups pop-rock català; hem pogut descobrir què en pensen sobre quin paper juguen aquests dos mitjans de comunicació (premsa escrita i Internet), tan difosos, en el món musical. Això ens ha permès apropar-nos més i entendre millor aquest estil pop-rocker.
Joan Reig afirma que “les revistes generalment es guien molt per les modes, de manera que si els grups musicals no es comporten tot seguint les pautes estandarditzades i prèviament establertes pel mitjà de comunicació en qüestió, acaben sent marginats”. Ell va voler explicar-nos la seva relació amb la crítica i va dir que “inicialment va començar maltractant-nos una mica, però a mesura que hem anat realitzant millors discos, ens hem anat guanyant la seva confiança i actualment ens valora força”.
Cal afegir també que és un món en què hi ha molts prejudicis a priori “abans això del pop-rock català ho posaven tot dins un sac i depèn de quines revistes eren un pèl escèptiques al pop català perquè existien prejudicis lingüístics, socio-polítics…, però a poc a poc et valoren per les cançons, els discos, etc. I comencen a parlar de tu revistes d’àmbit nacional i apareixes a la secció de crítiques i et dediquen algun article”.
Per altra banda, Internet és una eina que fa possible l’oportunitat d’ arribar a tot el món, “permet mantenir el contacte amb els fans via fòrum, que abans era per correspondència. A més, allí consten les seves opinions i fotografies”. Internet pròpiament no té com a objectiu divulgar un punt de vista determinat de la música en general, sinó que radica en la creació d’un espai o racó de consulta i d’intercanvi d’opinions i experiències. I en el cas que en transmeti algun és exactament el mateix que es desprèn de les revistes de les quals depenen.
D’altra banda, fa que hi hagi un descens important de vendes a les discogràfiques, com a conseqüència de la descàrrega de música sense pagament; aspecte que desarma els autors que viuen exclusivament dels seus discos.
Endinsant-nos en la nova era tecnològica, Narcís Cadena pensa que “Internet és considera una opció d’arribada de qualsevol tipus de suport audiovisual”. Una porta molt més àmplia de les quals hi havia fins ara. “En ocasions moltes portes que et tanquen les discogràfiques, te les obre Internet”. Molta gent ha triomfat gràcies a Internet com és el cas de Rodolfo Chikilicuatre o el precedent més conegut va ser el Koala, que va obtenir 2.000.000 de descàrregues, una notícia que es va escampar com la pólvora. Al mateix temps, en Cadena exposa la mateixa polèmica que Reig, quan diu que tanmateix “l’altra cara negra de la moneda és que la gent es descarrega la música gratuïtament”. És un mitjà que tant acull a l’artista perquè li permet quan llança un disc al mercat, penjar-lo prèviament a la seva pàgina web oficial, com el maltracta en el sentit que quan aquest producte comença a circular en altres àmbits del mateix Internet és el que realment afecta a l’artista.
Moltes portes que et tanques les discrogràfiques, te les obre Internet
Per posar punt i final, quina millor manera de fer-ho que els nostres artistes contestin directament a la pregunta Quina salut té la música pop?, que encapçala aquest reportatge. És sorprenent que les opinions de tots dos siguin tan similars, però potser al cap i a la fi no és d’estranyar, ja que ambdós respiren l’aire de Constantí.
Abans de conèixer les seves declaracions, cal dir que Joan Reig va esplaiar-se més que Narcís Cadena, aspecte totalment comprensible, perquè el grup Els Pets gaudeix d’una dilatada carrera musical amb més de vint anys d’experiència que els avala, mentre que Cat Rock té una existència recent en el món musical, i encara l’hi queda molt camí per recórrer.
Narcís Cadena va exposar que “té una salut una mica “tocada” perquè s’innova poc ja que està pràcticament tot inventat i no surten propostes noves, massa atractives per a la gent, i els músics que aconsegueixen fer-se un lloc no acaben de definir-se”.
Grups com Pereza , Sueño de Morfeo, El canto del loco… són una mostra d’un tant per cent molt reduït de grups musicals que fan “pop pur i dur”. “ Són tres o quatre grups que han pegat molt fort i la resta han quedat a l’ombra; en segon terme”.
Els grups de pop català arrisquen més i realitzen treballs més originals i trencadors
Joan Reig prefereix fer una diferenciació entre el pop català i el pop espanyol i diu que “ el seu estat, concretament el català, està en un molt bon estat, una altra cosa és que els mitjans de comunicació facilitin als músics el recolzament necessari”. “Hi ha tota una generació de gent jove fantàstica que està empenyent. I la gent que comença està molt més preparada en comparació amb anys enrere. Al llarg de vint anys- comparant amb l’experiència de Els Pets- s’han fet més escoles de música”.
En canvi, “a l’estat espanyol no passen coses tan interessants, tan originals com a Catalunya”. “Allà es magnifica tot, la indústria està a Madrid, però tampoc està en decadència, tan sols que potser no està en el seu millor moment”.
En definitiva, sembla que la música pop està en el seu punt més àlgid, almenys el pop català. Els periodistes poden vessar rius de tinta escrivint milers d’articles d’opinió i crítiques sobre els nostres músics, però en ocasions obliden que es troben davant d’un públic més intel·ligent del que es pensen, i quan topes amb un públic que demostra tenir un criteri ferm i propi; conseqüentment, obliga els periodistes a fer un periodisme de qualitat que realment saciï la set i la fam musical dels seus lectors i oïents. Els lectors igual que els músics persegueixen un esperit triomfador! Ja no es conformen amb qualsevol cosa, i tampoc es deixen manipular fàcilment!Afegeix que “el pop català actualment a nivell de propostes són molt diferents respecte a les del pop espanyol: allà tot és més estàndard (només els hi interessa l’esperit triomfador); aquí els grups ja són petits de mena i ningú es farà ric, llavors perdre per perdre arrisquen més i realitzen treballs més originals i trencadors”.
Tags: alumnes, música, reportatge
Leave a Reply